dimarts, 14 de febrer del 2017

Excursió a Cartagena

Aquest divendres visitàrem Cartagena. Com sempre, començà el dia amb Marleny i ja després ens reunírem amb la resta a l’estació de bussos. Estava Alicia, amb eixa vitalitat d’adolescent que tant envege, Carles, que no se’n perd cap, Llorenç, que sempre que el veig sé que està preparat per a qualsevol aventura, i moltes més cares conegudes i no tant conegudes, com Fernando, el conductor del bus que contractí, molt humil i afable.

Aquesta volta va ser diferent, ja no era una excursió pel camp que havia programat Carles, aquesta volta jo era la que l’havia organitzada i gestionada, i, per tant, hi havia un pes molt més gran de responsabilitat sobre mi.

Tinc que admetre que estava tant nerviosa com l’altra volta, hi havia molta més gent i el dia anava a ser més llarg, la qual cosa implicava que devia estar més temps pendent de que tot sortira bé.

Malgrat el retràs a l’aplegada, Cristóbal, el guia local que vaig contractar, ho va saber dur tot més que perfecte. Només aplegar em va enganxar del braç i em va dur a prendre un cafè amb ell, mentre els demés també hi feien el seu descans. Em va estar contant coses sobre la seua feina, experiències i em va donar algun consell per a tranquil·litzar-me.
Si tingués que descriure a Cristóbal amb una paraula, eixa seria “vida”. És indiscutible que aquesta persona va nàixer per a l’ofici al que es dedica. Ens va fer un recorregut molt ric i complet. Visitàrem el submarí Peral, la Plaça de l’Ajuntament, el Carrer Major i el Barri del foro Romà entre altres. Gràcies als coneixements i el sentit de l’humor de Cristóbal, ens vàrem amarar culturalment i de la forma més amena i divertida possible. Cristóbal, ens vas encantar.

Després del recorregut, ja pel nostre compte, vam veure el teatre Romà, que també ens va agradar molt i ens dirigirem cap al restaurant “Tambalache” per a dinar. Allí el menjar fou exquisit, i pel que vaig veure el vi també (hi van demanar unes quantes botelles). Al dinar vaig estar xarrant amb algunes de les persones que encara no coneixia com es la nova presidenta, Emilia, molt agradable i cordial, Amparo, dona a la que vaig veure molt segura i decidida de si mateixa i que em va donar l’enhorabona pel viatge programat, Antonia, que si té alguna cosa ben clara és que estima moltíssim el seu poble, i Suny, amb el seu somriure impossible d’esborrar.

Després de dinar, algunes més roges que altres, ens dirigírem cap al museu naval. Allà un guia voluntari, d’eixos que han viscut de primera mà el que t’estan contant, ho va fer magnífic, encara que de vegades quan disfrutes perds la noció del temps.

Al acabar amb el museu, ja ens vàrem encaminar cap al bus que ens duria de tornada a Gandia. Aplegàrem tard, ja que el camí va ser més llarg de l’esperat, i això que se’t passa el dia i no fas rés més, però, com diuen Amparo i Suny: “primer has de fer el que t’ompli i després la resta”.

Text: Raquel Pla
Fotos: Vicent Creus









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada